Mirant el paisatge o caminant pels camins, es pot endevinar la cara d’aquest país quan l’home va treure tots els seus recursos d’aquesta dura terra, fins a l’últim quart del segle XIX.
Del blat al raïm
A la plana i les millors terres de les valls, el blat s’estenia i a tot arreu ocupava el primer lloc. Solitari molí damunt d’un Pech, molí d’aigua al llit del riu testimonien l’abundant producció de cereals.
A cada poble, el camps de civada permès alimentar els cavalls fins a la mecanització agrícola i la generalització dels tractors. Molts pobles guarden un abeurador al costat de la preciosa font.
Le mel de rusc substitueix el sucre a tot arreu, les olives (plantació d'oliveres) donen l'oli, per al consum i il·luminació de llums. Les guerreres de conills (trampes fetes de pedres seques) també milloren el normal. El cultiu de l’olivera es va anar esgotant fins a la gelada del 1956, que va delmar moltes oliveres centenàries. A partir del 1850, les vinyes van caçar blat. Tot i que fins aleshores estava reservat als vessants dels turons, la vinya va guanyar les bones terres reservades als cereals, empenyent els jardins cap a la garriga. El desenvolupament del ferrocarril transporta productes agrícoles a mercats llunyans i dóna lloc a especialitzacions regionals que marquen la fi dels cultius alimentaris (llenties, pèsols, mongetes, etc.). Els jardins de garrigues s’abandonen gradualment, però continuen cultivats prop de fonts o rius.
El temps dels ramats
Ramaderia ovina i caprina és essencial per a la vida de Corbières i Minervois. Des de l’edat mitjana, la ramaderia ovina per llana ha estat una de les principals riqueses de les Corbières. El nombre de ramats comença a caure en picat amb la desaparició del cultiu de blat i palla. Els ramats transhumants de Biterrois a Andorra ja no travessen les Corbières amb l’arribada del transport per camions als anys quaranta. nombroses rajades, capitells, parets baixes avui en ruïnes, repartides per tot el país, testimonien la importància passada de la cria; més per a la carn que per a la llana, cada minifundi tenia el seu ramat a principis del segle XX. Avui en dia, alguns ramats pasturen pacíficament a les garrigues i pastures de muntanya, però són molt menys nombrosos que en el passat.
La cabra, poema de Joan-Maria Petit
"La cabra senha de sa barba l'erbilh la pèira e lo folhum E carreja entre sas banas god lo pair plen de lum, the ora of pregària sus las ciras de la cima esperlonga la montanha, D'una carba en clar de luna e dins la zona çai degruna a rosari de merces »
« La cabra beneeix l’herba, la pedra i les fulles amb la barba i porta Déu Pare a la llum entre les banyes. En el moment de pregar a les neus dels cims, estén la muntanya amb un raig de llum de lluna i recita un rosari d’agraïment ”.
